
Mentre el llegia recordava els meus nadals dels anys 70 tant diferents del nadal que viu el protagonista del conte, i tant semblant al del cosinet andalús a Andalusia, tot i vivint més aprop del cosí català que de l’andalús: nadals plens de polvorones i roscos de vino (en grans capses de tapa amb verges neguitoses que ploraven), però sobre tot de prestines o pestiños (dolços casolans andalusos de clara influència morisca), de villancicos, del niño Jesús presidint el bufet del menjador i l’arbre amb boles de vidre que es trencaven només de mirar-les.
En el conte-nadala, les fotos d’en Toni Galitó em suggereixen el paral·lelisme entre aquella immigració dels anys 40-50-60 provinent d’Andalusia, Múrcia, Galícia,… de la qual en sóc filla, i la immigració actual d’altres llocs del món encara més llunyans.
Moltes gràcies Jordi!!!!!
* Jordi Llavina i jo ens vàrem conéixer al programa de nit del Gaspar Hernàndez a Catalunya Ràdio quan tots dos hi col·laboràvem. Des d’aleshores mantenim un cert contacte, ni que sigui per e-mail, i paro molt de compte quan descobreixo alguna que altra crítica dels seus llibres o llegeixo els seus articles a La Vanguardia. Recordo les paraules d’un crític sobre Diari d’un setembrista: “Poesia lúcida, freda i sensual alhora, amb formes denses i conceptuals, amb contextos ben definits i transparents, heus aquí de nou la veu lírica d’un Jordi Llavina que amb el seu segon poemari ens confirma plenament el seu quefer creatiu i el seu lloc personal dins l’espectre de la lírica catalana actual”; i també la del David Madueño al seu bloc, llunÀtic sobre el darrer Ningú ha escombrat les fulles: “el millor llibre de la literatura catalana que he tingut el plaer de llegir aquest any que se’ns escola”.